1. |
Plens de sol de bon matí
03:37
|
|
||
|
Corre el sol com un infant
pel passadís
Puja el sol com un amant
sobre el teu llit,
sobre el tel nu.
Canta el sol com un ocell
en el balcó.
Xiula el sol de bon matí
com el trenet
que creua l’horta i els canyars
Tota nua,
nua i alta dins la cambra,
s’alegraven els teus pits,
—caderneres, passarells i teuladins,
sargantana a la paret—
plens de sol de bon matí.
|
||||
2. |
Cançó de l'home parat
04:07
|
|
||
|
Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d'on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven -i ells les mirava-
parelles d'enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.
Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l'home no s'hi movia
perquè era l'home parat.
Llums que s'apaguen i encenen,
la fira de la ciutat,
i en el rostre d'aquell home
una amarga dignitat.
Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l'home parat.
Es féu un arbre de pena,
és feu un arbre d'espant,
allí, al cantó del carrer,
ple d'orgull i humilitat.
Algú va avisar l'alcalde,
i l'alcalde, un "concejal",
i el "concejal" els qui duien
la grua municipal.
Com qui lleva un monument
d'un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l'home, l'home parat.
|
||||
3. |
Amor i amor
03:49
|
|
||
|
Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit, al primer crit,
i l'oli socarrant-se en el cresol.
L'amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol.
Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...
D'amor de cap a peus vinc amarat,
d'amor i de furor quan et despulles
vora el llit on t'espere despullat.
|
||||
4. |
|
|||
|
Ací em pariren, ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.
Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l'amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,
l'esperança de contraban.
|
||||
5. |
|
|||
|
Enyore un temps que no és vingut encara
com un passat d’accelerada lluita,
de combatius balcons i d’estendards,
irat de punys, pacífic de corbelles,
nou de cançons, parelles satisfetes,
el menjador obert de bat a bat
i el sol entrant fins al darrer racó.
Em moriré, però l’enyore ja,
aquest moment, aquest ram, aquest dia,
que m’ha de fer aixecar de la fossa
veient passar la multitud contenta.
|
||||
6. |
Cançó de la lluna
03:29
|
|
||
|
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!
És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara,
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!
Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.
La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.
¿Qui pot mirar a la lluna
amb una mirada franca?
És un luxe innecessari;
vés a la teua, i a casa.
Si la mires, et fotran
un ganivet per l'espatla,
et robaran la cartera,
la muller i l'esperança.
Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d'alguna cosa
que jo no vull dir encara.
Pense en un món on els homes
es miraran cara a cara:
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.
Pense en la lluna, la lluna,
la cosa que més m'agrada.
La vida llavors tenia
una gràcia no encetada.
Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada.
|
||||
7. |
|
|||
|
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
|
||||
8. |
Professió de vell roder
03:15
|
|
||
|
A mi m'agrada el vi
de les tavernes, el
vi potent del camí.
Ai de mi!
A mi m'agrada el vi
que em tomba d'una empenta
a meitat del camí.
Ai de mi!
A mi m'agrada el vi
de les tavernes, que
m'és un vi i un camí.
Ai de mi!
|
||||
9. |
|
|||
|
Preserve molt la meua soledat.
Com un gran bé l’acaricie i tempte.
Ningú no sap el que a ella li dec,
un sentiment feroçment solidari
amb qui pateix, amb qui espera en silenci;
un vast amor per la mort i la vida,
cosa total, universal principi.
Defense molt la meua soledat,
el meu racó, petit, de cada dia,
el meu jardí o el meu convenciment.
Si el deixe un jorn em moriré aleshores.
I el deixaré, arribat el moment
per la més gran soledat irreducta.
|
||||
10. |
|
|||
|
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
|
||||
Artur Àlvarez Valencian Community, Spain
Artur Álvarez i Boix (Castelló de la Plana, Plana Alta, 1957). És cantautor, poeta i altres menesters
creatius.
Al 1978 va ser cofundador del grup de cançó popular ADESIARA. fins a la seua dissolució definitiva en 2010.
Al 2004, inicia formalment l’activitat com a cantautor. Com a poeta, escriu, des de molt jove.Habitualment escriu en el seu blog “SINGLADURES”
... more
If you like Artur Àlvarez, you may also like:
Blue No More
by Gabriella Cohen
Ben Wheeler uses an East German synthesizer and a Soviet flanger to create hauntingly weird yet bright and open electronic soundscapes.
go to album
Crisp, taut pop-rock from Chirag Todi that incorporates jazz and funk into its dazzling arrangements.
go to album
On her latest LP, Deva Mahal proves herself to be a vocalist who can wring power from every note.
go to album
New on the always-great label Velvet Blue Music is “Slow Parade” from Gileah Taylor, boasting warm songs built on piano and guitar.
go to album
Orchid Underneath
by Jane Paknia
Delightfully unpredictable debut from a New York electronic producer and composer with backgrounds in psychedelic rock, jazz, and indie pop.
go to album
An imaginative and experimentalist yet accessible record of acoustic prog from London-based artist Kiran Leonard.
go to album
Touched by the Stuff
by Motorists
Toronto rivals San Francisco as the North American capital of jangle pop as evidenced by this new record of sunny jams from the Motorists.
go to album
